Tati Cervià & Sepharazz Mishpaha porten al jazz la tradició sonora peninsular

El seu segon disc, ‘Solombra’, recupera cançons sefardites, però també de catalanes, castellanes i asturianes
“Són cançons tan flexibles com el jazz”

Tati Cervià & Sepharazz Mishpaha han publicat el seu segon disc, Solombra ( Terranegra ), en el qual continuen la recerca iniciada amb Kantikas de la kukuvaya (2012) sumant a la música sefardita del seu debut altres tradicions musicals de la península Ibèrica, sempre reinterpretades a través del jazz. El clan o família –perquè això significa mishpaha en hebreu– que acompanya la cantant gironina en aquest projecte està format per Toni Pujol (contrabaix), César Martínez (bateria) i Luis González (piano), que ha substituït David Poblete.

Gravat als estudis 44.1 d’Aiguaviva, el disc inclou nou cançons: s’obre amb ¡Ay!, linda amiga, una cançó anònima del segle XVI, i combina les cançons sefardites orientals –Los caminos de Sirkeci, La serena, Los bilbilicos– i un romanço sefardita del nord d’Àfrica –Romance de las tres cautivas–, interpretats en judeocastellà o judezmo, amb cançons tradicionals catalanes, com ara La filla del Carmesí i El testament d’Amèlia, l’asturiana Tres hojitas, madre, i una cançó de joc tradicional castellana (Soy la reina de los mares) amb algunes estrofes addicionals.

“Quan canto aquestes cançons sento que tinc una connexió amb el passat i que les cançons viatgen fins aquí a través de la meva veu”, explica Tati Cervià, que explica el seu interès pel mil·lenari llegat sefardita a Catalunya i a la resta de la península “perquè sóc gironina i filòloga de formació i m’he apropat al món jueu a través dels aspectes lingüístics i històrics”. I on ha trobat aquestes cançons que interpreta a partir de “transcripcions força fidedignes de la música que cantaven sobretot les dones i que es transmetia de mares a filles”? Per exemple, en els reculls de cançons i romanços sefardites del nord d’Àfrica realitzats pel folklorista i musicòleg Arcadio de Larrea Palacín que conserva l’Institut d’Estudis Nahmànides de Girona, però també en gravacions que circulen per internet amb joies cantades per “les últimes iaies” d’aquesta cultura ancestral. “Hi ha altres cançons que són records meus d’infantesa, com ara Tres hojitas, madre i La filla del Carmesí, que me la cantava la meva iaia”.

“Solombra vol dir ombra en judeocastellà i, per mi, és un concepte que simbolitza la dualitat, perquè ho hi ha ombra sense sol. Amb aquest disc també volem treure a la llum cançons molt antigues i força oblidades, però que també han demostrat ser molt flexibles, com el jazz, ja que es poden adaptar gairebé a qualsevol estil”, explica Cervià.

Xavier Castillón
Fuente: El Punt Avui+