eSefarad Noticias del Mundo Sefaradi
Com és ben sabut, el decret d’expulsió de 1492 va suposar la desaparició formal de la vida jueva a Catalunya. Tanmateix, la referència al judaisme no ha desaparegut mai del tot en la societat catalana. Després de quatre segles de la desaparició formal de la comunitat jueva de Catalunya, encara té sentit preguntar-se: existeix una manera jueva de ser català, o una manera catalana de ser jueu? Com es combinen aquestes dues identitats en ple segle XXI, on la dona ha assolit una forta presència en la vida pública, tant civil com religiosa? Justament entorn d’aquestes qüestions va girar la conferència Ser catalana jueva al segle XXI, que va oferir Moriah Ferrús, el passat 28 de febrer al Museu d’Història dels Jueus. Es tractava de la segona xerrada del cicle Catalunya i el judaisme: identitats compartides, relacions diverses, organitzat per la Càtedra Ferrater Mora de la UdG i l’Institut d’Estudis Nahmànides.
Segons Ferrús, en l’autoconcepció del poble jueu és clau la idea del pacte. La Torà és el pacte que el poble jueu estableix amb Déu, pacte que esdevé llei. La norma suprema dels jueus és, doncs, resultat d’un pacte, no pas d’una imposició divina. L’origen de la llei en el pacte ha determinat profundament la forma de fer jueva, basada en la interpretació contextual de la norma, sotmesa constantment a la reflexió i al diàleg.
De la mateix manera, existeix una forma de fer catalana? Ferrús va recordar que Arnau Puig, en la seva obra Filosofia de la immediatesa, planteja que per estar a l’alçada de les transformacions polítiques que viu Catalunya actualment «caldrà repensar els fonaments de la nostra manera de ser», manera de ser i de fer que es veu estroncada amb la desfeta de 1714. En la mateixa línia, Antonio Baños en La república possible planteja la pèrdua de les llibertats catalanes el 1714 com la pèrdua d’un llibre, la pèrdua del llibre d’instruccions de la forma de fer catalana. El 1714 suposà la pèrdua de l’anomenat pactisme com a forma de fer catalana i que està en l’esperit del dret públic català previ a 1714.
Ferrús va afirmar que s’acostuma a considerar que Ramon Llull, Vicent Ferrer, Ramon Penyafort o Nicolau Eimeric són referents del pensament català. Però tots ells es mostraren contraris a l’existència del judaisme a Catalunya. Podem plantejar-nos, doncs, es preguntà, si la desfeta de l’opció catalana no començà abans de 1714? No podria ser que aquesta hagués començat ja el 1492, amb el decret d’expulsió de les comunitats jueves? La història del pensament català oblida, per exemple, la càbala catalana, com un sistema d’anàlisi de la realitat pròpiament jueu i català. Segons la conferenciant, és una oportunitat per repensar el judaisme català i el pensament català com a tals.
Absolutamente lamentable este miniartículo que sólo trata de colarnos , una vez más, el discurso de los separatistas catalanes haciendo falsas analogías entre estos y los judíos. se permite el lujo hasta de citar a Antonio Baños, un antisemita pro-BDS. Cataluña nunca fue un país independiente y la desaparición formal de la comunidad judía en Cataluña no sucedió en 1492 sino mucho antes, en los progromos de finales del XIV y principios del XV. En 1492 ya hacía mucho tiempo que prácticamente no quedaba ningún judío en Cataluña, es por eso que el ladino es básicamente castellano antiguo y la aportación del catalán es prácticamente nula. A esta señora Ferrús ya la conocemos por haber utilizado una de las pocas sinagogas de Barcelona como palestra para expandir su nacionalismo catalán.